Noticia del Mes: Una catalana a Sierra Leone

02-04-14


 

 
   
 

Una catalana a Sierra Leone

La Rosa Garriga ha treballat durant 5 anys com a veterinària i manager del santuari de ximpanzés Tacugama a la península de Freetown (Sierra Leone). Ara es dedica a fer projectes de conservació i investigació per entendre millor la situació en la que es troben els ximpanzés salvatges a Sierra Leone, i així poder adoptar mesures per protegir-los.
A Sierra Leone vius amb molt poc… En aquests països hi ha moltes limitacions per tot i l’única manera és acostumar-te a no necessitar tantes coses i saber buscar alternatives. Cada dia es un repte i mai saps que pot passar! El que més trobo a faltar són algunes coses de menjar com un bon formatge o un embotit. També les carreteres asfaltades. I sobretot els amics. Però ja se sap que no es pot tenir tot sempre que un vol i per tant cal saber adaptar-se i gaudir del que tens en cada moment en comptes d’estar pensant en el que no tens.
 
Tot i així són dos mons molt diferents. Què és el que més trobes a faltar de Sierra Leone quan estàs a Barcelona? Als ximpanzés i la feina en si. Per mi la feina és una passió i gaudeixo molt fent el que faig. 
 
Abans dels ximpanzés vas treballar amb orangutans a Indonèsia. Que et va portar a especialitzar-te en primats? Va ser per causalitat. Desprès de fer un màster en fauna salvatge a Londres vaig decidir que volia treballar amb fauna al seu país d’origen. Estava oberta a qualsevol proposta i la que em va sortir va ser anar a Borneo a treballar a un centre de rehabilitació d’orangutans. Me’n vaig anar cap allà per estar-m’hi sis mesos i m’hi vaig quedar quasi bé 5 anys! Quan vaig plegar, em va sortir una altra feina de sis mesos per treballar a un centre de rehabilitació de ximpanzés a Sierra Leone, Tacugama.

Com és la vida i la feina a un santuari de ximpanzés? Actualment Tacugama té cura de més de 100 ximpanzés i alhora està realitzant projectes de sensibilització i educació ambiental, de recerca i protecció dels ximpanzés salvatges. El nostre objectiu és que la gent del país conegui les lleis i sàpiguen que caçar ximpanzés i traficar amb ells és il•legal. És important que aprenguin a valorar-los vius i que puguin arribar a coexistir. Ens agradaria poder re-introduir els ximpanzés un altre cop als boscos però es complicat perquè els ximpanzés rehabilitats han perdut la por a l’home i poden ser molt agressius. Caldria trobar algun lloc a Sierra Leone que fos molt remot i adient per que els ximpanzés poguessin sobreviure sense entrar en conflicte amb els humans.

Tens algun ximpanzé predilecte? Cada ximpanzé té la seva pròpia personalitat. Com les persones! Amb les seves coses bones i dolentes. No tinc predilectes però si que n’hi ha algun amb el que tinc una vincle més estret que amb altres. 
Els ximpanzés de Tacugama es van fugar! Com ho van fer? Els ximpanzés són molt intel·ligents i sempre estan pensant que poden fer de nou. Per a ells és important adquirir habilitats ja què així son més respectats pel grup i poden escalar en la lluita per la dominància. Un dels ximpanzés que tenia més habilitat per fer servir utensilis, com ara fustes i pedres, i practicant sense que ningú se’n adonés va aprendre a obrir un porta d’accés a una gàbia just quan un dels cuidadors estava netejant-la. El cuidador es va espantar en veure els ximpanzés que venien cap a ell i va marxar corrents sense poder tanca la porta. Els 31 ximpanzés van sortir del recinte! Va ser una època molt dura perquè els ximpanzés va atacar un grup de desconeguts que estaven prop del centre i van matar una persona. Vam trigar molts mesos a recuperar la normalitat. Tots els ximpanzés menys 4 van tornar a Tacugama pel seu propi peu. Un d’aquests quatre era el Bruno: el ximpanzé fundador del centre i el més carismàtic. Volem pensar que va decidir quedar-se a viure amb els ximpanzés salvatges del bosc però no podem estar-ne segurs. El Bruno s’ha convertit en una llegenda local. Quan els nens de la península de Freetown no es porten bé les mares els diuen que vindrà el Bruno!

Tacugama va sobreviure a la guerra pels diamants de sang... Així és.  La guerra civil va ser molt ferotge i es va patir molt. Tacugama va sobreviure de miracle i gracies als treballadors que, com van poder, van continuar tenint cura dels pocs ximpanzés que en aquells moments vivien al centre. Els rebels van entrar varies vegades però només es van endur coses materials i menjar. El pitjor van ser els bombardejos: els ximpanzés estaven aterrits. Un d’ells va acabar morint de l’estrès. El fundador del santuari, el Bala, va pintar en gran les lletres de TACUGAMA al sostre d'un dels edificis, i va anar al centre d'aviació per demanar que no tiressin bombes en aquella zona. Ja fa més de deu anys que la guerra va acabar, però el país encara s’està recuperant. Hi ha molta corrupció i s’avança a poc a poc. Queda un llarg camí per recórrer. 

Som a temps d’evitar la desaparició dels grans primats i  la vida salvatge africana? Depèn. Hi ha dies que tinc esperances de que es pot impedir la desaparició de moltes especies, però hi ha d’altres que sento que la feina que faig jo i altres com jo, és inútil. La feina que fem uns pocs no es suficient per salvar el planeta. Cal que tota l’ humanitat prengui més consciencia de la importància del medi natural que ens envolta i que està desapareixent per culpa dels nostres actes.
 
Descubreix Tacugama a la pàgina web de Tacugama o bé visitant el seu blogEls ximpanzés t'esperen!


 
Friend on Facebook   Forward to Friend 
 





 

« La Noticia Animalista del Mes: Ángel, el delfín albino